Document de treball de Nou Cicle: Intervenció de Raimon Obiols a l'Assemblea de Nou Cicle de Saifores (28.05.2011).
Una perspectiva estratègica.
Proposem també una perspectiva estratègica. A això es refereix el text segon que hem presentat, sobre el desenvolupament d’una aliança de progrés en l’horitzó del 2014.
Una nova versió del Tripartit la rebutgem totalment. Va ser una coalició freda, impulsada des de les cúpules dels partits després de les eleccions. Va ser l’intent d’aixecar un castell sense pinya. I, d’aixecar un castell on castellers i manilles, de tant en tant, es fotien un cop de colze l’un a l’altre. Així no s’aixequen els castells. Els castells s’aixequen amb una pinya unitària, amb molta participació, s’aixequen de baix a dalt, i sense cops de colze. Això és el que nosaltres proposem.
Significa aixecar una aliança de progrés, des de la base, que pugui agrupar amplis sectors socials, culturals i polítics de l’esquerra i centre-esquerra que no estan disposats a fer el joc de l’antagonisme simbòlic i retroalimentat del nacionalisme espanyol del PP i del nacionalisme català de Convergència, nacionalismes instrumentals jugant els uns amb la catalanofòbia, els altres amb la ferida oberta que hi ha en aquest moment entre Catalunya i Espanya.
Ajuntar tota aquesta gent a través d’un projecte a quatre anys vista és un objectiu difícil però possible. Però és l’objectiu que hem de perseguir. Políticament es pot modular. Pot tenir al 2014 una versió hard en forma d’una aliança sòlida, d’un nou subjecte polític, amb un nou projecte i proposta electoral, organitzant arreu de Catalunya unes primàries per a elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat.
Primàries, atenció, obertes al conjunt de la ciutadania que hi vulgui participar. Hem vist experiències d’aquest tipus en altres països europeus, amb la participació de milions de persones. Si fóssim capaços d’assolir aquest objectiu, durant sis mesos o un any, obriríem unes primàries amb diferents candidats i candidates a la presidència de la Generalitat. Seria una ocasió extraordinària per redreçar l’imaginari col·lectiu, generar un nou sentit comú i una nova esperança, desvetllar les energies i fer-les confluir cap a una alternativa de progrés. Serem capaços d’assolir aquest objectiu? És difícil, certament. Ja ho sé. Però seria meravellós.
Hi ha també una versió més light. Un PSC que s’obre, impulsa aquest moviment de l’aliança pel progrés, crea cercles o grups de base, agrupacions en el si de diverses localitats i sectors de la societat civil catalana, amb aquest objectiu, en la línia que germinalment va explorar la conferència oberta de la “Causa Comuna”. Un PSC que obre el diàleg amb altres forces polítiques, socials i culturals de l’esquerra i del centre-esquerra, que busca un nou marc de relació amb la joventut. I que, per tant, en el 2014 apareix renovat i enfortit per aquest esforç unitari, enfront de l’espectacle de partits i de polítics que només s’afirmen denigrant-se els uns als altres, combatent-se, emetent missatges de propaganda negativa.
Entre l’ objectiu màxim, i l’objectiu mínim, hi ha possible fórmules intermèdies. Però a mi em sembla que la línia estratègica ha de ser aquesta. No n’hi ha d’altra, em sembla, que no sigui resignada. Una de les causes de la derrota electoral que vam tenir al Parlament de Catalunya va ser el fet de que en un moment determinat el nostre candidat, en aquell moment President de la Generalitat, surt davant dels mitjans de comunicació i diu: “el tripartit s’ha acabat”. I punt. Però i després què? Ah, després voteu-nos. No es tracta ara de fer retrets retrospectius però és evident que es va crear un buit polític i de proposta que hem de superar ràpidament i amb claredat.
