Document de treball de Nou Cicle: Intervenció de Raimon Obiols a l'Assemblea de Nou Cicle de Saifores (28.05.2011).
Contra les divisions.
Deixeu-me que comenti una altra lliçó que ens ve del passat. Aquesta gent que jo evocava, que forma part del nostre patrimoni, de la nostra tradició política i cultural, es van dividir. La creació del Moviment Socialista de Catalunya, l’any 1945, va ser fruit d’una escissió del POUM. L’any 1966, en el mateix local a Tolosa, vam protagonitzar també una divisió dins del Moviment Socialista de Catalunya, a l’agost del 66, entre el sector de l’interior i l’encapçalat per Pallach.
Les divisions són una desgràcia i poden ser una catàstrofe. La única legitimitat que té una divisió és la certesa de que a través d’ella es construirà una unitat major, una agregació més àmplia, superior. L’any 1945 es va aconseguir. L’any 1966 es va aconseguir també, amb un procés sense el qual ni hauria estat possible la constitució de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya, ni el procés constituent de l’actual PSC. Si en el conjunt de l’Estat s’hagués produït aquesta àmplia unitat i la mobilització subsegüent, la correlació de forces hauria estat més favorable i la transició democràtica hauria tingut unes altres característiques.
Ara, ens trobem davant d’un Congrés del partit a on hi ha gent que, des de fora del partit, ens demana la divisió. Ens diuen que ha d’acabar aquesta història d’un partit socialista que unifica trajectòries i “ànimes” diferents. Les dretes voldrien dividir-nos. No els hi hem de fer el joc.
De cara al Congrés del PSC, hem d’apuntar a dos objectius que no són antagònics. Són en part contradictoris però no antagònics. Renovació radical, amb energia, amb valentia, amb la visibilitat i l’empenta d’un “nou començament”. Però a la vegada cohesió i unitat del PSC.
Compaginar renovació radical amb cohesió és el nostre objectiu. Això vol dir que hem de convèncer a una gran majoria del Congrés de la necessitat de fer aquest pas endavant, amb profunditat i amb radicalitat, reduint al màxim les confrontacions, els recels i retrets mutus, superant amb generositat i intel·ligència el risc de fractures internes en el Congrés i en l’endemà del Congrés en el partit.
Us demano que ens posem en marxa. Que ens posem en marxa. No hi ha solucions que ens puguin venir d’un líder o d’un altre, o d’un document o d’un altre. De papers, ja n’hi comencen a haver bastants. Jo que sóc aficionat a llegir-me’ls, ja no dono l’abast! De papers n’hi haurà molts. Molts repetiran les mateixes coses: que hem de debatre, que ens hem de renovar, que hem de pensar una altra manera de fer política, que hem de tenir una altra relació amb la societat civil, que hem d’empescar-nos un nou relat. Tot això està molt bé, però per a avançar hem de concretar. Quina nova manera de fer política? Quina nova relació amb la societat civil? Quin nou relat? Hem d’anar per feina, proposar coses concretes, acordar-les i fer-les.
Allò que farem és multiplicar els contactes i els punts de debat, establint una xarxa oberta amb tots els sectors del partit i també amb l’entorn de simpatitzants que ens dona suport, que ens veu amb esperança, per a que les idees bàsiques d’aquesta necessària renovació radical tirin endavant.
